Celler Frisach

Continuem la ruta cap a Corbera d’Ebre. Ens hi esperaven els dos germans del celler Frisach preparats per explicar-nos un trosset de la seva terra i el seu projecte a la Terra Alta.


La família d’en Francesc i en Joan tenia vinyes i ametllers, i inicialment venien el raïm a la cooperativa. Després van començar a vendre als cellers de la zona fins que un dels més importants els va dir, just al moment de la verema, que aquell any no comprarien. De cop i volta es veuen amb tots els quilos de raïm per col·locar… Aquest ja no el podran vendre a un preu raonable, no hi ha temps per trobar-li una sortida digna. L’única solució que troben és intentar fer el seu propi vi.

Les maneres antigues d’elaborar, com els brisats, estan de moda

Així, fruit d’una necessitat, comença la primera anyada del celler Frisach.

En Francesc només tenia 17 anys. Avui dia és un dels joves enòlegs més prometedors de la Terra Alta, però llavors era pagès i s’aplicava la màxima “creure en tu, invertir en tu”. Així, va estudiar enginyeria agrícola i enologia mentre el celler arrencava.

I va aprofitar el llegat. Un dels valors de Frisach és que els pares van ser pioners apostant pel cultiu ecològic quan encara no ho feia ningú. Eren altres temps i els van tractar de bojos. El cultiu ecològic requereix més dedicació, però això es nota amb la qualitat de la matèria primera. El vi es fa a la vinya i com més bé la cuidis i respectis més bo en sortirà el vi. Tenien el celler, un raïm de molta qualitat i els coneixements. La cosa prometia i estava ben encarrilada, però s’havia perdut una generació.

En Francesc ens explica com la història recent de la viticultura de la zona fa un salt generacional: “Els anys 80 i 90 va ser el moment en què el raïm es pagava bé, s’arrencaven les vinyes velles per plantar-ne de noves perquè la demanda eren les varietats franceses, que estaven de moda, en detriment de les autòctones. No calia invertir en el propi celler perquè ja en tenien prou venent el seu propi raïm”. Aquesta generació, la dels pares, és la que ha trobat a faltar. Però, diu, els temps canvien i han sigut els joves els que han agafat el relleu que no van poder agafar els pares.

“Ara és l’hora de refer el llegat dels avis, de tornar a recuperar les varietats que hi havia, les maneres d’elaborar els vins brisats, de creure en el que tenim, de donar-hi valor, d’invertir en els cellers i de reinventar-nos sense copiar al veí francès”.

Actualment hi ha més de 40 cellers a la DO, però falta més gent que s’atreveixi a fer el seu propi projecte. És una zona amb molts “ por-para ”, explica. Els “ por-para ” són una demanda del mercat, però un excés no pot ser bo per a la DO, el que es necessita és donar identitat i personalitat, no un model impersonal o purament especulatiu. “La Terra Alta té un conjunt suficient de valors afegits per fer vins de qualitat”, explica. “I correm perill que la gent pugui relacionar aquesta zona amb vins merament de producció o sense ànima”.

Estaria bé que això es regulés i sortís a les etiquetes, seria una manera d’informar el client final i diferenciar els cellers elaboradors-productors dels negociants. Cosa que sí que fa bé el mercat francès. “El que hauria de ser, per lògica i com a model sostenible, és que els productors de la Terra Alta apostin pel territori, muntin el seu celler, treballin amb la gent d’aquí, amb les varietats d’aquí, tancant tota la cadena de valors”, insisteix Francesc Frisach.

La varietat representativa de la DO és, sens dubte, la garnatxa blanca, que representa un 33% de la producció mundial i un 90% de la producció de Catalunya. És una varietat arrelada que s’expressa molt bé a la Terra Alta. Bernat Metge ja ens parlava en els seu escrits de la “vernatxa” i, per tant, segles d’història l’avalen. Aquest és el seu patrimoni.

El celler Frisach la treballa en diferents elaboracions i perfils. Amb L’Abrunetblanc expressa tot el potencial de la fruita. Amb La Foradada, les maneres antigues d’elaborar que ara tornen a estar tan de moda, els vins brisats que aporten més estructura i complexitat . Amb la Vernatxa aconsegueix un perfil més clàssic i gastronòmic gràcies a la criança en bota.

Quan li pregunto quin vi seria ell, em diu convençut i sense pensar-s’ho: un ranci. Meravellosa resposta. Un ranci, que és el solatge del temps, un ranci que malauradament està en perill d’extinció a les nostres sobretaules, cada cop més escasses i curtes. Com un vi ranci, el món del vi és tradició, és temps, demana constància, dedicació i paciència.

Una de les coses que ha portat aquest confinament ha estat donar valor al producte local, fer un consum més ètic, sostenible i responsable. En Francesc ho té molt clar i fa una crida perquè deixem de comprar productes de fora, potser més econòmics però impersonals i de més baixa qualitat. Reivindica comprar els productes d’aquí i anima a estimar-los, a col·laborar en la nostra riquesa, el nostre patrimoni i el medi ambient del planeta. És hora de creure’ns-ho i començar a valorar tot el que tenim de bo.

Finalment, Frisach tanca tot el cercle vestint el seu vi amb unes etiquetes que, a part de boniques i originals, tenen un punt didàctic, ens parlen de les tradicions i de l’origen.

Als humans, ja de ben petits, ens encanta que ens expliquin històries i quan comprem una ampolla de vi volem saber què s’hi amaga al darrere. Així, el seu vi Sang de Corb, ens parla de la batalla de l’Ebre i és un homenatge a l’àvia, a les ferides gravades a la pell de la gent gran que van patir una guerra fratricida i una batalla ferotge de 105 dies. És l’homenatge a les vinyes regades de sang, la sang de la gent de Corbera. Abrunet , en canvi, és el nom que tenen les orenetes a la Terra Alta, és la metàfora del pagès que comença a volar, que crea el seu propi projecte, que tanca el cercle.

El tast és diferent si es basa en la varietat de raïm o en el tipus de terra

Doncs sí, amics. Quan compreu una ampolla de Frisach no només comprareu un vi, comprareu una part de la nostra història i les nostres tradicions.

I ens acomiadem de la Terra Alta per fer camí cap al Montsant, on ens esperen els nostres següents herois

Berta Pla és sommelier i assessora al Bocamoll de Sant Celoni.

Anna Bosch Miralpeix és fotògrafa i autora de Bubble Beirut.

https://www.ara.cat/suplements/diumenge/vi-tarragoni-torna-origen_0_2492750717.html

Celler Sanromà

El nostre viatge comença amb el celler Sanromà, de la DO Tarragona, potser (i paradoxalment) la DO més desconeguda de totes tot i ser la més antiga, eclipsada a vegades per la llarga ombra de la DOQ Priorat o la DO Montsant.

Aquesta DO, que té com a símbol una àmfora, que dona a entendre que la presència mil·lenària vinícola es remunta a l’època dels romans, s’estén per dues zones diferenciades: la zona del Camp de Tarragona amb les comarques del Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonès, i la zona de la Ribera d’Ebre. Les vinyes solen estar entre els 100 i els 400 metres d’altitud, gaudint del clima fresc i mediterrani amb la influència de la marinada i el mestral. A Tarragona trobem més raïm blanc (83%) que negre (17%).

Quan arriben al celler ens hi espera l’Eduard Sanromà, impulsiu, inconformista, vital i amb les idees força clares tot i la seva joventut.

La macabeu és la varietat més extensa. Tant és així, que l’Eduard ens explica que la DO té previst crear la galeria dels macabeus, ja que és el lloc on hi ha més vinya vella i més hectàrees d’aquesta varietat. La idea és que cada celler en faci un vi varietal, per convertir-la d’aquesta manera amb la varietat insigne.

L’avi i el pare de l’Eduard ja tenien vinya, però venien el raïm a la cooperativa quan encara es pagava bé. Era l’època en què es promovia el replantar les varietats franceses com cabernets, merlots i syrah en detriment de les autòctones, que eren més delicades, menys productives i tenien menys glamur.

Però, per sort, tot es torna a posar al seu lloc i ara és hora de reivindicar la història i creure’ns el nostre patrimoni intentant recuperar les varietats perdudes.

Parlem amb ell de la DO, ja que n’és el vicepresident. “Veig molt potencial a la zona que, com que és molt extensa, permetria crear subzones per donar més riquesa i identitat”, explica. “Però abans de tot això és necessari revitalitzar-la i posar-la en el mapa”.

“És hora de posar un preu just al raïm i valorar més la qualitat”

L’Eduard és un exemple de l’esperança en el futur. Queda enrere l’època de vendre només a la cooperativa. Tot i la desavinença amb els pares, que li deien que no s’emboliqués, va tirar endavant el seu projecte i va crear el celler Sanromà.

Una de les millores que proposa fer ara des de la DO és ajudar els petits cellers que comencen. Sap, perquè ho ha viscut en pròpia pell, que els començaments no solen ser fàcils. La DO s’aguanta pels grans cellers i les cooperatives, que evidentment prioritza, però considera que no s’ha d’oblidar dels que comencen, perquè “són el futur” i els que poden donar aires frescos i nous camins.

“Fa falta més promoció i reivindicació, creure’ns més el que tenim i seduir el client que encara no ens coneix”, explica. Una de les maneres és a través de les xarxes, un canal que ell utilitza força i que li permet arribar a la gent d’una manera directa.

Valora molt la feina de les cooperatives, que han donat menjar a moltes generacions, però creu que seria ideal que s’impulsés un nou model, “en què es poguessin fer microvinificacions de les varietats més locals, com poden ser la vinyater, la sumoll o la malvasia, entre d’altres”.

Però això, reconeix, serà llarg i complicat i encara no estan preparats per fer-ho. Justament, un dels avantatges (o desavantatges) de la cooperativa és que es queden tot el raïm, i això és bo per als viticultors que no tenen celler i poden vendre tot el seu raïm malgrat els baixos preus que es paguen.

Aquesta és potser la reivindicació més urgent: “Els baixos preus poden acabar amb la feina de molts viticultors, és hora de posar un preu just al raïm que entra i valorar la qualitat en comptes del quantitat”.

Després de passejar per les diferents vinyes i paisatges que controla, acabem la visita al celler Sanromà de la millor manera: tastant els seus vins, que volen ser les interpretacions dels terrers que té. Ens desgorja els dos ancestrals en directe, un rosat de trepat i un blanc de parellada -per començar sempre entren bé unes bombolles-, i després tastem els tranquils. El 125, d’ull de llebre i mitja criança, és el seu primer vi, i el nom li ve del fet que a la primera anyada només es van fer 125 litres. El Rústicés l’homenatge a l’avi, un macabeu 100%. El que el fa sentir més orgullós i el defineix millor és L’incorrecte, que fa gala de l’inconformisme que el caracteritza i rep el nom de tot el que ha desaprès: “Quan vaig sortir de la uni em deien que la parellada és una varietat molt prima, molt poca cosa, la germana pobra per fer cava, que no es pot brisar, que no es pot fer sola”. Just així és el seu vi; tot el que no es pot fer: parellada 100% brisada i amb rapa.

La inquietud de l’Eduard l’ha portat a fer un altre vi, Rush Vi 2019, aquest cop amb la col·laboració del seu amic i enòleg Albert López d’Esteve i Gibert, un cupatge del xarel·lo del Penedès i del macabeu de Tarragona fet al celler Sanromà, brisat, en format magnum i amb poc més de 10 graus. Producció única, limitada i exclusiva.

Iniciatives com aquestes són esperançadores. Veure aquests joves cellers amb ganes de col·laborar i enriquir-se mútuament és prometedor. Segur que només en poden sortir coses bones.

Berta Pla és sommelier i assessora al Bocamoll de Sant Celoni.

Anna Bosch Miralpeix és fotògrafa i autora de Bubble Beirut.

https://www.ara.cat/suplements/diumenge/vi-tarragoni-torna-origen_0_2492750717.html

Formatgeria del Montseny Can Gorgs

A El Bocamoll apostem per productes locals i de qualitat, us volem presentar els productes de la Formatgeria del Montseny Can Gorgs situada al bell mig del Parc Natural del Montseny on elaboren un formatge de llet crua produïda per un ramat de 80 cabres alpines de pastura.

Com a resultat d’aquesta alimentació i elaboració artesana obtenen un formatge de pastor de quallada làctica, que el fa únic i irrepetible segons l’època de l’any.

Tant el formatge com el vi, són fermentacions i tenen moltes coses en comú. Sabem que el gust del formatge de pastor, varia segons el que han pasturat les cabres. Trobarem els formatges procedents de les pastures primaverals, més florals, en canvi a l’època de la tardor, destacaran notes més humides, com de bolets o sota bosc. En el món del vi passa el mateix amb el factor anyada, en anyades càlides trobarem vins amb més grau, més madurs, més amples. En anyades fredes, en canvi, seran més lleugers i àcids. Està clar que som fruit del què ens envolta i el clima influeix.


A El Bocamoll apostem per aquests productors artesans que controlen tot el procés.

VEURE PRODUCTES

Caves Miquel Pons

Cava Miquel Pons

 

Miquel Pons és la marca que la família, després de 250 anys i diverses generacions transmetent la tasca de la cura de les vinyes i elaborant vi, va començar a embotellar i comercialitzar. Des de l’antiga masia de Cal Montargull, nom de casa, ara al poble de la Granada del Penedès, on està situada la bodega, sempre a la zona de denominació d’origen Penedès i Cava.

L’explotació de la finca compta amb 60 hectàrees de vinya, de les quals 40 són pròpies i la resta d’arrendament. S’estenen des del sud de l’Arboç fins a l’extrem nord de Subirats; el que ens permet conrear en diferents característiques geogràfiques les diverses varietats de raïm. Les terres del Penedès sempre s’han caracteritzat per ser una de les millors zones productives per al cultiu de la vinya pels seus vents, riquesa en nutrients i la seva pluviositat privilegiada, això permet l’obtenció d’un raïm de qualitat excepcional.

Imatge relacionada

Els caves i vins que comercialitzen es distingeixen per les marques Montargull, per el raïm varietals, Miquel Pons, per a la gamma més tradicional, Eulàlia de Pons per als més sofisticats paladars, i Arrelium per als vins més joves. Unius és la nostra marca d’oli d’oliva verge extra arbequina, tancant el cercle més representatiu dels productes mil·lenaris elaborats a la ribera Mediterrània, i que conformen així la nostra carta de productes.

Resultat d'imatges de caves miquel pons

Cava Llopart

Cava Llopart
Vitivinicultors des de 1385

Segons un document escrit en llatí que porta la data de 7 de gener de 1385, Bernat Llopart (o Bernardus Leopardi) va rebre la cessió d’unes vinyes situades a l’actual Heretat de Can Llopart de Subirats.
És la primera referència a la vinculació entre els Llopart del Penedès i la viticultura, una relació que s’ha mantingut de manera ininterrompuda fins avui en dia.

 

Durant segles, la família Llopart va compaginar el conreu dels productes tradicionals de la mediterrània: la vinya, el blat i l’olivera.
Va ser a final del segle XVIII, els Llopart decideixen dedicar-se de manera exclusiva a la vitivinicultura, com va succeir de manera generalitzada al Penedès.

Cava des de 1887

L’any 1887 Pere Massana va començar a etiquetar el seu cava amb el nom de la casa pairal que tenia a Subirats, Llopart.
Per això, va fer ús d’una etiqueta molt especial, la que encara vesteix totes les ampolles de Llopart. En l’etiqueta es veu una vista panoràmica de la masia Llopart de la Costa i les muntanyes del voltant.

A començament de la dècada de 1950, Pere Llopart i Vilarós va donar un nou impuls a les bodegues.
Va contribuir de manera activa a donar a conèixer i a prestigiar els caves artesans, entre els quals Llopart es va consolidar entre els de més qualitat.
Així va fer de Llopart l’expressió de l’essència de la terra i unes vinyes.