El nostre viatge comença amb el celler Sanromà, de la DO Tarragona, potser (i paradoxalment) la DO més desconeguda de totes tot i ser la més antiga, eclipsada a vegades per la llarga ombra de la DOQ Priorat o la DO Montsant.
Aquesta DO, que té com a símbol una àmfora, que dona a entendre que la presència mil·lenària vinícola es remunta a l’època dels romans, s’estén per dues zones diferenciades: la zona del Camp de Tarragona amb les comarques del Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonès, i la zona de la Ribera d’Ebre. Les vinyes solen estar entre els 100 i els 400 metres d’altitud, gaudint del clima fresc i mediterrani amb la influència de la marinada i el mestral. A Tarragona trobem més raïm blanc (83%) que negre (17%).
Quan arriben al celler ens hi espera l’Eduard Sanromà, impulsiu, inconformista, vital i amb les idees força clares tot i la seva joventut.
La macabeu és la varietat més extensa. Tant és així, que l’Eduard ens explica que la DO té previst crear la galeria dels macabeus, ja que és el lloc on hi ha més vinya vella i més hectàrees d’aquesta varietat. La idea és que cada celler en faci un vi varietal, per convertir-la d’aquesta manera amb la varietat insigne.
L’avi i el pare de l’Eduard ja tenien vinya, però venien el raïm a la cooperativa quan encara es pagava bé. Era l’època en què es promovia el replantar les varietats franceses com cabernets, merlots i syrah en detriment de les autòctones, que eren més delicades, menys productives i tenien menys glamur.
Però, per sort, tot es torna a posar al seu lloc i ara és hora de reivindicar la història i creure’ns el nostre patrimoni intentant recuperar les varietats perdudes.
Parlem amb ell de la DO, ja que n’és el vicepresident. “Veig molt potencial a la zona que, com que és molt extensa, permetria crear subzones per donar més riquesa i identitat”, explica. “Però abans de tot això és necessari revitalitzar-la i posar-la en el mapa”.
“És hora de posar un preu just al raïm i valorar més la qualitat”
L’Eduard és un exemple de l’esperança en el futur. Queda enrere l’època de vendre només a la cooperativa. Tot i la desavinença amb els pares, que li deien que no s’emboliqués, va tirar endavant el seu projecte i va crear el celler Sanromà.
Una de les millores que proposa fer ara des de la DO és ajudar els petits cellers que comencen. Sap, perquè ho ha viscut en pròpia pell, que els començaments no solen ser fàcils. La DO s’aguanta pels grans cellers i les cooperatives, que evidentment prioritza, però considera que no s’ha d’oblidar dels que comencen, perquè “són el futur” i els que poden donar aires frescos i nous camins.
“Fa falta més promoció i reivindicació, creure’ns més el que tenim i seduir el client que encara no ens coneix”, explica. Una de les maneres és a través de les xarxes, un canal que ell utilitza força i que li permet arribar a la gent d’una manera directa.
Valora molt la feina de les cooperatives, que han donat menjar a moltes generacions, però creu que seria ideal que s’impulsés un nou model, “en què es poguessin fer microvinificacions de les varietats més locals, com poden ser la vinyater, la sumoll o la malvasia, entre d’altres”.
Però això, reconeix, serà llarg i complicat i encara no estan preparats per fer-ho. Justament, un dels avantatges (o desavantatges) de la cooperativa és que es queden tot el raïm, i això és bo per als viticultors que no tenen celler i poden vendre tot el seu raïm malgrat els baixos preus que es paguen.
Aquesta és potser la reivindicació més urgent: “Els baixos preus poden acabar amb la feina de molts viticultors, és hora de posar un preu just al raïm que entra i valorar la qualitat en comptes del quantitat”.
Després de passejar per les diferents vinyes i paisatges que controla, acabem la visita al celler Sanromà de la millor manera: tastant els seus vins, que volen ser les interpretacions dels terrers que té. Ens desgorja els dos ancestrals en directe, un rosat de trepat i un blanc de parellada -per començar sempre entren bé unes bombolles-, i després tastem els tranquils. El 125, d’ull de llebre i mitja criança, és el seu primer vi, i el nom li ve del fet que a la primera anyada només es van fer 125 litres. El Rústicés l’homenatge a l’avi, un macabeu 100%. El que el fa sentir més orgullós i el defineix millor és L’incorrecte, que fa gala de l’inconformisme que el caracteritza i rep el nom de tot el que ha desaprès: “Quan vaig sortir de la uni em deien que la parellada és una varietat molt prima, molt poca cosa, la germana pobra per fer cava, que no es pot brisar, que no es pot fer sola”. Just així és el seu vi; tot el que no es pot fer: parellada 100% brisada i amb rapa.
La inquietud de l’Eduard l’ha portat a fer un altre vi, Rush Vi 2019, aquest cop amb la col·laboració del seu amic i enòleg Albert López d’Esteve i Gibert, un cupatge del xarel·lo del Penedès i del macabeu de Tarragona fet al celler Sanromà, brisat, en format magnum i amb poc més de 10 graus. Producció única, limitada i exclusiva.
Iniciatives com aquestes són esperançadores. Veure aquests joves cellers amb ganes de col·laborar i enriquir-se mútuament és prometedor. Segur que només en poden sortir coses bones.
Berta Pla és sommelier i assessora al Bocamoll de Sant Celoni.
Anna Bosch Miralpeix és fotògrafa i autora de Bubble Beirut.
https://www.ara.cat/suplements/diumenge/vi-tarragoni-torna-origen_0_2492750717.html
