Esperant l’última estrena de James Bond “No Time to Die”

Tot esperant l’última estrena de James Bond “No Time to Die” ( la nova data serà el 2 d’abril) us proposem retre homenatge al personatge de Ian Fleming, a través dels combinats i les begudes més recurrents que apareixen a les novel·les i pel·lícules del famós agent.

Com ja sabeu, és un gran entès en la matèria i no li falta classe ni precisió al l’hora de demanar.

VESPER

Comencem pel vesper, no perquè sigui el més demanat, sinó perquè és el més genuí i original, tant que la recepta és una creació del mateix escriptor, que posa en boca de Bond a Casino Royal, amb unes instruccions ben clares:

En una copa de Xampany afegiu:

Tres mesures de Gordon’s , una de Vodka  i mitja mesura de Kina Lillet .

Agiteu molt bé la barreja fins que quedi ben freda, i acabeu afegint un twist fi de pell de llimona

És possiblement la beguda més famosa i precisa de la història i un clar homenatge a la seductora noia Bond, Vesper Lynd

Recrear el Vesper a casa és fàcil, però també requereix una reinterpretació actualitzada als nostres temps.

Primer de tot la copa de xampany. No penseu en les copes tipus flauta d’ara, allargades i primes. Les copes dels anys 50 eren les Pompadour, aquestes són de cos més xato i arrodonit, són les que tenen a casa els avis, la llegenda diu que rebien aquest nom perquè era la mida d’un dels pits de Madame Pompadour….)

També em de pensar que les begudes dels anys 50 no són com les d’ara, els destil·lats d’avui tenen menys grau i el famós Kina Lillet ja no existeix, per tant l’haurem de substituir per Lilet blanc o un Vermut blanc sec.

La nostre proposta actualitzada pel Vesper seria:

Martin Miller´s Belvedere i Yzaguirre Blanc reserva extra dry

 dry MARTINI vs Voidka Martini

SHAKEN, NOT STIRRED

SACSEJAT, NO REMOGUT

Qui no ha volgut mai sentir-se una mica James Bond pronunciant aquesta mítica frase?

Si bé el Dry Martini Original es sol fer amb ginebra, el nostre protagonista el solia demanar amb vodka a la gran pantalla ( la pronunciació Vodka Martini els hi va semblar més sexi )

En canvi als llibres és fidel a la recepta original amb ginebra. Trobem aquest combinat un total de 19 vegades al llarg de la seva obra.

WHISKY ESCOCES  Y SODA

El desig de James Bond per Whisky escocès amb Soda no està gaire present a les pel·lícules, però és el combinat que més apareix als llibres (un total de 21 vegades).

Com bon anglès té preferència per l’ escocès, però també té algun moment de Bourbon americà i Soda o Brandy i Soda (o ginger ale).

Simple y efectiu, begudes ràpides que son perfectes para un espia en moviment.

TÓNICA VODKA/ gintònic

Com no podria ser d’altre manera també l’hem trobat decantar-se per destil·lats blancs. Tant el Vodka &Tònic como el Gin & Tònic apareixen a les seves aventures.

Al igual que amb el dry Martini, la versió de vodka preval sobre la ginebra. Es creu que l’ aparició d’un o altre eren un reflex de les preferències de Ian Fleming en el moment d’escriure cada novel·la.

El 1958, Fleming permet a Bond quatre Gin & Tònics en el “Dr. No” i al 1963, en “On Her Majesty’s Secret Service”, ho canvia per quatre Vodka Tònics. En aquest cas, Bond ens confessa també un dels seus ingredients secrets preferits: l’Amarga Angostura.

AMERICANO

recepta: campari, martini, una rodanxa de taronja i aigua amb gas

El Americà es important perquè es la introducció al seu estil de beguda refinada. És la primera beguda mencionada  a “A View to a Kill” i també apareix a “Casino Royal”

Bond ens confessa que és Ideal per sopar a la terrassa d’una cafeteria ( en aquest cas francesa) al aire lliure,la soda millor que sigui Perrier, ja que és la manera més barata de millorar una beguda pobre…. Exigent aquest Bond

OLD-FASHIONED

recepta: bourbon, angostura, un terròs de sucre, pell de taronja i gel

Un altre clàssic que beu 007 en alguna ocasió, el Old-Fashioned és (una vegada més) un de los oblidats en les histories cinematogràfiques.

Entre “Diamonds Are Forever”, “Live and Let Die” i Thunderball”, el Old-Fashioned és pres per Bond 4 vegades. El popular còctel de whisky pot ser gaudit amb un àpat o como una copa sola, això si, casi sempre és doble.

STINGER

combinat amb brandy o conyac i crema de menta blanca

Probablement  el còctel menys Bond de tots. El trobem compartint-lo amb Tiffany, a la novel·la “Diamonds Are Forever” i torna a sortir a  Thunderball” on el combina amb el cafè, en el bar del casino de Nassau.

Tot i ser un gran còctel, el toc amb crema de menta podria ser la raó per la qual no s’ha vist als cines. Al final, no es el combinat més masculí, ni es el més popular, ni el més sexi o comercial.

El XAMPANY

Deixem pel final la beguda més demanada i glamurosa del 007

Apareix pràcticament a tots els episodis, les marques mes recurrents són Dom Perignon i Bollinger

Ens trobarem amb Dom Perignon a

007 Contra el Dr. No (1962)

Goldfinger ( 1964)

Operació Tro (1965) Bond demana a un cambrer caviar Beluga i Dom Perignon del 55.

Només es viu dues vegades (1967)

007  A el servei secret de la seva Majestat (1969)

L’home de la pistola d’or (1974)

“The spy who loved me” (1977) on Bond diu “Pot ser que hagi jutjat malament a Stromberg (personatge malvat i megalòman). Un home que beu Dom Perignon del 52 no pot ser tan dolent “

A continuació us podeu delitar, recordant tots els moments on apareix el tàndem Bond-Bollinger,  us animem a brindar tot rememorant les seves pel·lícules:

El Bollinger RD apareix a

Moonraker (1979)

Octopussy (1983)

Panorama per matar (1985) on James Bond reconeix el Champagne servit a la part alta de la torre Eiffel com “Bollinger del 75

Alta tensió (1987)

Llicència per matar (1989)

Mor un altre dia (2002) l’agent secret demana una ampolla de Bollinger del 61 immediatament després de ser alliberat d’una pressió nord-coreana.

Skyfall (2012).

Bollinger Gran Année aparerix a

El 1976 va ser quan es va crear el primer Bollinger Gran Année. Ressaltar que només les millors anyades, on el raïm arriba a una qualitat superior, poden formar part d’aquest singular escumós.

Goldeneye (1995) a l’inici de la pel·lícula hi ha una ampolla de Bollinger Gran Année 1988 al cotxe de Bond a la fi de la persecució.

El demà no mor mai (1997)

El món mai és suficient (1999)

Mor un altre dia (2002)

Casino Royale (2006) on James Bond demana una ampolla de Bollinger Gran Année 1990.

Bollinger Cuvée Brut surt a

Viu i deixa morir (1973) , James Bond demana una ampolla de Bollinger després d’entrar al seu hotel.

Quantum of Solace (2008) .

Ara per Nadal, Bollinger treu el seu special cuvée amb una edició limitada en honor al nostre protagonista. Pels que us agradin els escumosos i les pelis, no us en podreu resistir.

Trobareu també una altre edició, només apte pels fans incondicionals o col·leccionistes.

Es tracte d’una ampolla de luxe totalment negre, coberta amb tots els títols de les pel·lícules, ve presentada amb una caixa igualment opulenta que s’obre amb una pestanya secreta.

Aquest milesimé del 2011, està fet amb Pinot Noir del poble d’Aÿ, a la Xampanya, on va néixer la marca Bollinger al 1829.

Un fantàstic equilibri de poder i elegància.

James Bond Champagne

Trobareu aquesta xampanys a la nostre botiga:

Mas Foraster

Inicialment a Mas Foraster eren ramaders i tenien alguna vinya amb què es feien el vi de casa. A principis dels 90 en Josep Foraster convenç el seu pare per iniciar el projecte del celler i reconvertir els camps que tenien en vinyes. I cap al 1998 materialitzen el celler on abans hi havia hagut les corts.

Gairebé totes les hectàrees de trepat del món són a la Conca de Barberà

Ho tenia tot a punt per començar el seu somni, però malauradament la vida ens sacseja i en Josep mor l’abril del 99, poc abans que pogués veure sortir alguna de les seves ampolles al mercat.

Aquest va ser un gran daltabaix per a la família. El pare era gran i no se’n podia fer càrrec i va preguntar a les germanes del Josep si ho volien tirar endavant. Per sort de tots nosaltres, una de les filles, la Julieta, va dir que sí.

En aquest moment en Ricard, el seu fill, estava estudiant el primer any de dret. Estem parlant de fa 20 anys, el vi català era minoritari, la DO Conca de Barberà era molt jove i els viticultors venien el raïm a les grans cases per fer cava.

La Julieta busca un enòleg i contacta amb l’Àngel Camí. Amb ell poden continuar el projecte i anar consolidant el celler. El perfil dels vins del començament era el que demanava el mercat en aquells moments. La varietat trepat, la més insigne de la zona, encara no es vinificava sola; era massa prima per l’època, eren moments de vins més estructurats i potents.

Amb l’arribada del Ricard al projecte, mentre compaginava la carrera de dret amb la d’enologia i viticultura, es comencen a reconvertir les vinyes en ecològiques i apostar per les varietats locals com la trepat i la macabeu.

Es passa d’un estil de vi bordelès (vins potents i estructurats) a un perfil més borgonyó (vins fins de capa mitjana).

La trepat és l’estrella de la Conca de Barberà, de pell fina i poc grau. Podríem dir que és el nostre pinot noir. Els vins que en resulten solen ser delicats de capa mitjana, sedosos, especiats, amb personalitat. De les 1.100 hectàrees que n’hi ha repartides per tot el món, 1.000 són a la Conca. A més, és una varietat que s’ha sabut adaptar força bé al canvi climàtic.

Durant molt de temps aquesta varietat només es feia servir per fer caves rosats. El primer celler que va fer un vi negre amb trepat 100% va ser el Carles Andreu, seguit per Josep Foraster; ells van obrir el camí perquè creien en el seu potencial.

És el que demana el mercat actual, vins lleugers i sedosos, delicats i elegants, si pot ser amb poc grau i que parlin del lloc d’on procedeixen. Són els temps del trepat (dit emblocaire o bonicaire a València, on també es comencen a fer varietals).

“La DO té molt de potencial com a zona fresca, per perfils de vins i varietat”, diu el Ricard. “L’entrada de la gent jove està aportant noves perspectives i elaboracions que enriqueixen l’oferta. Dels més de 20 cellers que tenim a la DO, pràcticament tots treuen un vi amb trepat 100% ja que en pocs anys s’ha consolidat com la nostra varietat més representativa”. Tanmateix, avisa també del perill que té la DO: “Ha de ser més flexible i menys rígida, adaptar-se amb rapidesa als canvis que poden necessitar alguns cellers perquè no marxin”.

A qui li agradi el vi aquest és un bon any per conèixer els cellers

El celler Foraster també parla dels seus orígens amb els seus vins d’entrada, Els Nanos, on apareixen els capgrossos de Montblanc. Però, indiscutiblement, l’estrella és el Trepat, del qual surt un cava, un rosat i dos vins negres. Un d’ells criat en bota, i elJulieta en ou de formigó. L’ou de formigó respecta més la varietat i fa que s’expressi amb més puresa.

En un futur, diu en Ricard, li agradaria seguir investigant més amb la varietat. De fet, té al cap fer-ne un “ blanc de noirs ” (manera d’elaborar vins blancs amb varietats negres) i un altre amb rapa (fermentat el most amb el carràs del raïm, la part llenyosa de l’esquelet). Estarem expectants que surtin per poder tastar tot el ventall de possibilitats d’aquesta varietat.

Acabem el nostre viatge contentes i embriagades, no només pels vins sinó per les persones que hi ha darrere de cada projecte. Si el món del vi us agrada us recomano que visiteu tots els cellers que pugueu. Aquest és un bon any per fer turisme local i conèixer els nostres elaboradors, que ens regalen felicitat embotellada.

Si em permeteu, m’agradaria acabar fent una última reflexió. No sé si serà del tot correcte però fa pensar.

Se’m va ocórrer buscar sinònims que remetin al fet d’embriagar-se i mireu quina riquesa que té la nostra llengua: borratxo, ebri, embriac, alcohòlic, dipsòman, barraler, calent de cap, buidaampolles, torrat, pitof, pet, trincó, envinat, begut, alcoholitzat, gat.

En canvi, d’antònims només en vaig trobar dos: sobri i abstemi.

Berta Pla és sommelier i assessora al Bocamoll de Sant Celoni.

https://www.ara.cat/suplements/diumenge/vi-tarragoni-torna-origen_0_2492750717.htmlEdita

Mas d’en Perí

Anem fins a Mas d’en Perí per contagiar-nos de la vitalitat de la Iduvina Olmedo, la nostra següent cellerera. Ja som al Priorat. És una de les dues DO qualificades de les 70 que hi ha a Espanya, juntament amb la Rioja. Totes dues zones es mereixen aquest plus de classificació per motius i històrics reconeguts a l’hora de fer vi.

Podem remuntar els orígens del Priorat a Escala Dei, el primer monestir de l’orde cartoixà a la península Ibèrica. Els monjos d’aquest orde comencen a fer vi a partir del 1263, elaborant el seu propi manual per plantar vinyes. Per tant, segles d’història avalen el Priorat com a lloc ideal per fer vi.

El Priorat és terra de contrastos, de viticultura heroica, de condicions climatològiques adverses, de veremes escasses i rendiments baixos, que aporten justament concentració i identitat als seus vins.

Les seves varietats insígnia són la carinyena i la garnatxa. El casament de les dues forma un matrimoni ben avingut i complementari.

En tot aquest món de dedicació i sacrifici, trobem una dona elaboradora, viticultora, enòloga i distribuïdora. Una dona tot terreny que al matí se’n va a la vinya a cuidar dels seus ceps, a la tarda s’està al celler controlant les fermentacions i al vespre gestiona les entregues per als seus clients.

Iduvina Olmedo representa l’empoderament de la dona en tots els sentits. I la seva actitud, sempre alegre i jovial, es transmet als seus vins, potents però delicats, prioratins però moderns, vellutats però frescos.

Ens coneixem d’un viatge a l’Hermitage, just quan ella engegava el seu projecte: Mas d’en Perí, un homenatge a l’avi, que és qui adquireix la finca als anys 50. Ella és la tercera generació que treballa la terra, però la primera a aventurar-se a fer vi

Després de treballar per l’Incavi i per alguns cellers importants, l’Idu treu la primera anyada del seu projecte el 2017. Ens presenta el cupatge típic de la zona: garnatxa i carinyena, plantades pel pare fa 15 anys i criades uns 6 mesos en inox.

La seva interpretació segueix una línia sostenible de mínima intervenció. Vinifica les dues varietats per separat i trepitja el raïm amb els peus, com es feia antigament al Priorat, fent una maceració molt curta amb el raïm sencer i una premsada molt suau. Explosió de fruita vermella i fruita de bosc acompanyada dels tocs balsàmics del paisatge. Rodó, llaminer i amigable, a la boca una sedositat extrema i golosa.

Actualment ha tret al mercat la seva segona anyada -M’ho Ha Dit un Ocellet 18 -, on només hi trobem garnatxa. Això sí, una garnatxa explosiva i refrescant, on el gerd és molt present, madur i fresc al mateix temps, amb una textura en boca que t’acaricia i et demana més. Hi trobareu només fruita i paisatge en copa.

“A l’anyada 18 no em va agradar el resultat de la carinyena, en canvi la garnatxa estava perfecta. Tant, que no li calia companyia”, comenta. Per això aquesta anyada és només garnatxa, cosa que li ha servit per plantejar, de cara al 2019, la possibilitat de treure un varietal de garnatxa, un de carinyena i el cupatge, ampliant d’aquesta manera el seu catàleg de vins.

L’Idu és una persona alegre, honesta i clara, per això els seus vins són com ella.

“Si no hagués viscut tot el que he viscut, probablement el meu vi seria diferent. Ara és el que vull que sigui”, comenta. Ha sabut conservar les bones tradicions i l’herència de la terra amb el seu coneixement i la seva intuïció. Però també és una persona trencadora i inconformista, d’aquí ve la imatge de la seva ampolla.

Quan la gent veu l’ampolla blanca amb una noia i un ocellet es descol·loquen, no pensen que el vi sigui negre i del Priorat. El nom del vi, M’ho ha dit un ocellet, és l’homenatge a l’àvia: “Quan era petita passava els estius a casa la padrina. Ella em deia que no anés al riu. I jo, on anava? Doncs a lo riu, i quan tornava a casa l’àvia em veia tota enfangada i em deia:

«D’on vens, Iduvina? Ja has anat a lo riu?». «No, padrina, no… Bé, potser sí… Però com ho saps?», «Que com ho sé? Doncs perquè m’ho ha dit un moixonet». El volia escanyar, aquell ocellet”, ens deia rient. No se m’acudiria un homenatge més divertit.

El fet de que l’ampolla sigui blanca també és un reflex a la seva voluntat inicial i romàntica que l’ampolla fos retornable, emulant les lleteres que es feien servir per anar a buscar la llet a les granges. Cosa que encara recordem els d’una edat que hem viscut al poble quan érem petits. Llàstima que aquestes maneres, avui en dia, siguin impossibles de recuperar a causa de les exigències del control sanitari!

Per sort de tots nosaltres, el projecte és molt jove i espero que no tardem gaire a tastar el fruit de tres hectàrees de vinyes blanques que va plantar, pensant en el creixement del projecte.

La meva pregunta és: ¿tindrem una ampolla negra per al blanc?

Berta Pla és sommelier i assessora al Bocamoll de Sant Celoni.

Anna Bosch Miralpeix és fotògrafa i autora de Bubble Beirut.

https://www.ara.cat/suplements/diumenge/vi-tarragoni-torna-origen_0_2492750717.html

Celler Comunica

En Pep Aguilar i el Patri Morillo fa més de 20 anys que roden junts. Es coneixen a la universitat fent enginyeria agrònoma i s’especialitzen en enologia a Tarragona. La seva primera empresa, la consultora Ya le Llamaremos, els permet voltar per tot Espanya assessorant bodegues i coneixent les diferents zones i climes vinícoles.

A partir del 2014 comencen el seu propi projecte al Montsant amb Comunica, el seu celler a Mas d’en Compte, basat en el terroir de Baboixos (Falset), on sobretot el granit, però també el sauló i l’argila, són els protagonistes. La seva complicitat, bagatge i experiència els ha permès tenir molt clar cap on volen anar. Formen un tàndem perfecte i han trobat el seu camí inspirats en la zona de Cornas (nord del Roine). Fan el vi que volen fer basat ens els terrers, no el que demana el mercat ni el distribuïdor, i això és els que els atorga personalitat i diferenciació entre els més de 50 cellers que podem trobar dins la DO.

El Montsant és la denominació que envolta el Priorat (a vegades mal anomenada germana pobre). Avui dia és una zona molt apreciada pels consumidors de vi, gràcies als seus vins accessibles, directes i rodons. És una DO molt activa i té un total de sis subzones diferenciades. Gràcies als estudis de zonificació, fets en col·laboració amb l’Incavi, estan arribant a un procés d’autoconeixement que els permetrà aprofundir el vincle del vi amb el territori, per poder explotar tot el potencial vitivinícola.

Fent aquest article he recordat que fa uns anys vaig fer una de les formacions del diferents terroirs del Montsant. Justament aquesta formació promoguda per l’ACS (Associació Catalana de Sommeliers) l’impartia en Pep Aguilar. I em va encantar la precisió d’aquell tast. Normalment els tastos es basen en les varietats del raïm i es para molta atenció en els aromes en nas i els gustos. Però quan tastes els terrers això canvia, en aquest cas l’atenció és en les sensacions tàctils en boca, en el volum, la glicerina, la verticalitat, la tensió… Aquella formació em va obrir la porta a una altra manera de tastar i poder reconèixer els diferents sòls que pots trobar en el món del vi.

Queda clar que ells són uns especialistes en el tema. Quan tastes els seus vins saps que l’actor principal és el terroir, i a partir d’aquí busquen la varietat que el pugui interpretar més bé, la que en tregui la millor versió. El granit és la seva debilitat, i amb la garnatxa grisa han trobat la simbiosi que buscaven: vins afilats, sàpids, tensos, rectes.

Però perquè el terroir surti són conscients que han de tenir bones maduracions del raïm. Això els permet tenir vins amb grau però amb acidesa per aconseguir vins frescos i amb trama, vins que parlen de Baboixos, purs i honestos. Al seu celler no hi trobareu ni botes ni llevats sembrats. Els vins es crien en els dipòsits d’acer inoxidable o en els ous de polietilè, que són les seves eines perquè el terroir i les varietats s’expressin pures i sense maquillatges.

Aquesta parella d’amics, tot i no venir de família de viticultors, ja fa més de 20 anys que investiguen, viatgen, tasten, comparteixen. Enamorats dels vins de Phillipe Pacalet (Borgonya) i influenciats per la zona de Cornas (Roine), saben que estan vivint un moment molt dolç. Han trobat el seu camí, són allà on volien, convençuts i segurs del que fan.

Si voleu saber què se sent quan tastes un vi de terroir, heu de tastar els del celler Comunica, vins vibrants i democràtics. Podeu començar pel Vi del Mas, el seu vi d’entrada, per anar endinsant-vos cap a la gamma Comunica fins arribar a la Peluda o la Goretti. Tot Mas d’en Compte, tot Montsant, 100% Comunica.

Berta Pla és sommelier i assessora al Bocamoll de Sant Celoni.

Anna Bosch Miralpeix és fotògrafa i autora de Bubble Beirut.

https://www.ara.cat/suplements/diumenge/vi-tarragoni-torna-origen_0_2492750717.html

Celler Frisach

Continuem la ruta cap a Corbera d’Ebre. Ens hi esperaven els dos germans del celler Frisach preparats per explicar-nos un trosset de la seva terra i el seu projecte a la Terra Alta.


La família d’en Francesc i en Joan tenia vinyes i ametllers, i inicialment venien el raïm a la cooperativa. Després van començar a vendre als cellers de la zona fins que un dels més importants els va dir, just al moment de la verema, que aquell any no comprarien. De cop i volta es veuen amb tots els quilos de raïm per col·locar… Aquest ja no el podran vendre a un preu raonable, no hi ha temps per trobar-li una sortida digna. L’única solució que troben és intentar fer el seu propi vi.

Les maneres antigues d’elaborar, com els brisats, estan de moda

Així, fruit d’una necessitat, comença la primera anyada del celler Frisach.

En Francesc només tenia 17 anys. Avui dia és un dels joves enòlegs més prometedors de la Terra Alta, però llavors era pagès i s’aplicava la màxima “creure en tu, invertir en tu”. Així, va estudiar enginyeria agrícola i enologia mentre el celler arrencava.

I va aprofitar el llegat. Un dels valors de Frisach és que els pares van ser pioners apostant pel cultiu ecològic quan encara no ho feia ningú. Eren altres temps i els van tractar de bojos. El cultiu ecològic requereix més dedicació, però això es nota amb la qualitat de la matèria primera. El vi es fa a la vinya i com més bé la cuidis i respectis més bo en sortirà el vi. Tenien el celler, un raïm de molta qualitat i els coneixements. La cosa prometia i estava ben encarrilada, però s’havia perdut una generació.

En Francesc ens explica com la història recent de la viticultura de la zona fa un salt generacional: “Els anys 80 i 90 va ser el moment en què el raïm es pagava bé, s’arrencaven les vinyes velles per plantar-ne de noves perquè la demanda eren les varietats franceses, que estaven de moda, en detriment de les autòctones. No calia invertir en el propi celler perquè ja en tenien prou venent el seu propi raïm”. Aquesta generació, la dels pares, és la que ha trobat a faltar. Però, diu, els temps canvien i han sigut els joves els que han agafat el relleu que no van poder agafar els pares.

“Ara és l’hora de refer el llegat dels avis, de tornar a recuperar les varietats que hi havia, les maneres d’elaborar els vins brisats, de creure en el que tenim, de donar-hi valor, d’invertir en els cellers i de reinventar-nos sense copiar al veí francès”.

Actualment hi ha més de 40 cellers a la DO, però falta més gent que s’atreveixi a fer el seu propi projecte. És una zona amb molts “ por-para ”, explica. Els “ por-para ” són una demanda del mercat, però un excés no pot ser bo per a la DO, el que es necessita és donar identitat i personalitat, no un model impersonal o purament especulatiu. “La Terra Alta té un conjunt suficient de valors afegits per fer vins de qualitat”, explica. “I correm perill que la gent pugui relacionar aquesta zona amb vins merament de producció o sense ànima”.

Estaria bé que això es regulés i sortís a les etiquetes, seria una manera d’informar el client final i diferenciar els cellers elaboradors-productors dels negociants. Cosa que sí que fa bé el mercat francès. “El que hauria de ser, per lògica i com a model sostenible, és que els productors de la Terra Alta apostin pel territori, muntin el seu celler, treballin amb la gent d’aquí, amb les varietats d’aquí, tancant tota la cadena de valors”, insisteix Francesc Frisach.

La varietat representativa de la DO és, sens dubte, la garnatxa blanca, que representa un 33% de la producció mundial i un 90% de la producció de Catalunya. És una varietat arrelada que s’expressa molt bé a la Terra Alta. Bernat Metge ja ens parlava en els seu escrits de la “vernatxa” i, per tant, segles d’història l’avalen. Aquest és el seu patrimoni.

El celler Frisach la treballa en diferents elaboracions i perfils. Amb L’Abrunetblanc expressa tot el potencial de la fruita. Amb La Foradada, les maneres antigues d’elaborar que ara tornen a estar tan de moda, els vins brisats que aporten més estructura i complexitat . Amb la Vernatxa aconsegueix un perfil més clàssic i gastronòmic gràcies a la criança en bota.

Quan li pregunto quin vi seria ell, em diu convençut i sense pensar-s’ho: un ranci. Meravellosa resposta. Un ranci, que és el solatge del temps, un ranci que malauradament està en perill d’extinció a les nostres sobretaules, cada cop més escasses i curtes. Com un vi ranci, el món del vi és tradició, és temps, demana constància, dedicació i paciència.

Una de les coses que ha portat aquest confinament ha estat donar valor al producte local, fer un consum més ètic, sostenible i responsable. En Francesc ho té molt clar i fa una crida perquè deixem de comprar productes de fora, potser més econòmics però impersonals i de més baixa qualitat. Reivindica comprar els productes d’aquí i anima a estimar-los, a col·laborar en la nostra riquesa, el nostre patrimoni i el medi ambient del planeta. És hora de creure’ns-ho i començar a valorar tot el que tenim de bo.

Finalment, Frisach tanca tot el cercle vestint el seu vi amb unes etiquetes que, a part de boniques i originals, tenen un punt didàctic, ens parlen de les tradicions i de l’origen.

Als humans, ja de ben petits, ens encanta que ens expliquin històries i quan comprem una ampolla de vi volem saber què s’hi amaga al darrere. Així, el seu vi Sang de Corb, ens parla de la batalla de l’Ebre i és un homenatge a l’àvia, a les ferides gravades a la pell de la gent gran que van patir una guerra fratricida i una batalla ferotge de 105 dies. És l’homenatge a les vinyes regades de sang, la sang de la gent de Corbera. Abrunet , en canvi, és el nom que tenen les orenetes a la Terra Alta, és la metàfora del pagès que comença a volar, que crea el seu propi projecte, que tanca el cercle.

El tast és diferent si es basa en la varietat de raïm o en el tipus de terra

Doncs sí, amics. Quan compreu una ampolla de Frisach no només comprareu un vi, comprareu una part de la nostra història i les nostres tradicions.

I ens acomiadem de la Terra Alta per fer camí cap al Montsant, on ens esperen els nostres següents herois

Berta Pla és sommelier i assessora al Bocamoll de Sant Celoni.

Anna Bosch Miralpeix és fotògrafa i autora de Bubble Beirut.

https://www.ara.cat/suplements/diumenge/vi-tarragoni-torna-origen_0_2492750717.html